Ciències polítiques i socials
El rei de la Cerdanya
Som una societat que es queda en els fets i no en les seves raons, i això és fatal: sabem tot de coses, però en desconeixem les causes profundes, no poder entendre com és possible que tu existeixis en un món com el nostre, suposadament civilitzat
Memòries : (1876-1936)
En els bons anys de la meva vida (del 1895 al 1930) jo era impulsiu, tal volta excessivament. Sovint imprudent: sempre ràpid en la decisió. Després he estat caut i lent i, des del 1940, soc indecís i vacil·lant en l’acció i en la decisió
Quanta, quanta guerra...
¿Què és un Caín? ¿Em vols fer creure que no ho saps? Sé que Déu va castigar-lo i que després va protegir-lo. [...] Tothom sap de memòria que Caín va matar..., però hi ha que el considera aquell que vol saber, que no s’atura mai, que no l’atura res, que ho vol conèixer tot. Quines preguntes, va acabar tot movent el cap. Me’n vaig anar de casa per veure pobles, per conèixer gent i perquè la meva mare m’havia avorrit..., i res no hauria pogut aturar-me. I també per anar a fer la guerra; tot i que l’he vista de la vora no puc dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pogut n’he anat fugint. El pescador es va aixecar. Em temo molt que has fet tard. Ves de pressa si vols trobar-la
El professor d'història
La història no és racional, i l’obtusitat d’un governant, el bigot antipàtic d’un altre, les simpaties i les antipaties, la fe literal en la Bíblia o en els versets de l’Alcorà, mouen la pau i la guerra, els països i els exèrcits regulars o irregulars. I també ens fa molta por, als il·lustrats, constatar que es mantenen els esquemes arcaics: que la humanitat en massa continua pensant que el món som nosaltres i els altres, els amics i els enemics, i després decidint i actuant en conseqüència
Primavera, estiu, etcètera
Pentinat un oliver, ma germana i jo arrossegàvem les borrasses cap a altre, fetes un sac de laments. No les arrossegueu, que es faran forats, es queixava la tieta. Això és explotació infantil!, protestava la Joana. I el pare ens replicava: Explotació infantil? Si el jovent no ho sabeu, lo que és treballar.
Comunicació
La bibliotecària del front
Recordo que haver de fer aquella entrevista se’m va posar de través. Per fer-la, havia de desplaçar-me fora de Barcelona i després tornar a l’agència a transcriure les declaracions abans de plegar. Però el que més m’empipava era saber que l’article no es publicaria mai; només serviria per contextualitzar una crònica que estava preparant el meu cap sobre el bibliobús Pere Quart, el camió que s’havia inaugurat aquella setmana per portar llibres als pobles del Pirineu que no tenien cap biblioteca pública.
Servitud : memòries d'un periodista
Abans de les deu, ja era a la Redacció. Qui no és puntual al treball el primer dia? Guiat pel director, vaig travessar la impremta plena de les remors metàl·liques de les linotips, vaig embocar un corredor al fons del qual hi havia una porta que el director va empènyer. Vaig entrar a un quartet estret i llarg, d’aspecte sòrdid. Tota l’habitació, de terra al sostre, estava embolcallada en la penombra, i un home que hi havia de colzes a una taula, escrivint davant d’un llum portàtil, estava també anegat en la foscúria menys un tros platejat, amb el front lluent i fatigós, il·luminat pel disc de claror viva que feia el llum al seu volt.
Invasió subtil i altres contes
Va tocar-li un entrevistador d’aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L’invitat al programa era un prohom il·lustre i el locutor va preguntar-li de sobte: —Vós seríeu capaç de donar la vida per una idea? L’entrevistat s’obrí de cor i, tot oferint el perfil afavoridor a la càmera, respongué: —No. M’estimaria més de trobar una idea que em salvés la vida.
“L’ordre dels factors”, dins Invasió subtil i altres contes (1978)
Memòria d'uns ulls pintats
Vol que l’hi digui, senyor director? L’únic de la seva corda capaç d’imaginar la Barceloneta d’aquell temps, l’únic que s’hi acostaria de veritat, que pintaria les olors, els colors..., com l’hi diria... la mística, això mateix..., la mística! L’únic, seria en Fellini. El Gran Fellini. Només ell, no en dubti. Si aquell homenot romà hagués nascut a la Barceloneta l’hauria explicada de meravella i ens hauria brodat encara una altra obra mestra. El coneix, en Fellini? Vostè és tan jove... Jo vaig visionar cent vegades Amarcord. Aquella immensa obra d’art va arribar quan jo tot just vorejava els seixanta anys, i cada vegada, cada dia que la veia pensava el mateix: Ah! Si aquest home hagués viscut la meva Barceloneta... Plorava al cine, sap? Encara ara quan la reviso no em puc pintar els ulls...
Les veus del Pamano
Llavors va reaccionar. Tragué la càmera, es repenjà al volant per fixar-la, molta obertura, poca velocitat, i va disparar. Dues, tres instantànies. Quatre, cinc. I ara amb el teleobjectiu: una, dues, tres, quatre, cinc, sis... Va deixar de fer fotos i pensà en ella mateixa i se sentí com una vulgar paparazza. Fins aquella nit no se li havia glaçat cap llàgrima a la galta.
Dret
Jo confesso
Eren al claustre de la facultat, envoltats d’estudiants, ell amb les mans a la butxaca, ella amb una cartera plena, que semblava l’advocada d’ofici a punt d’entrar a l’audiència a resoldre un cas difícil, i jo contemplant-li la mirada tan blava.
Quan siguis lliure
No portaven togues ni barrets. La solemnitat era en elles. La seva presència donava un aire transcendent a la declaració. Els rostres delataven fermesa, els gestos transmetien calma. No protagonitzaven una escena de pel·lícula sobre judicis interminables, però tampoc no complien un simple tràmit.
Un home que se'n va
Tot va molt de pressa. I es fan molts papers, muntanyes de papers, un castell de cartes, un laberint de papers. Ha tombat la truita, els vells acusadors són avui jutjats i els vells empresonats avui fan de jutge.
En la pell de l'altre
Havia arribat una hora que ella ja havia considerat caducada, i aleshores, de sobte, es trobava davant del tribunal i hauria de respondre. Al mateix temps, amb desesperada audàcia, va continuar el fil d’allò que li explicava abans que ell la interrompés de nou
L'home del billar
La situació present és de llibertat provisional i d’incògnita futura, però, escolteu-me: no ens queden tribunals per recórrer. Són ells que han prevaricat. Coneixen la llei, però l’han forçada a favor seu. Endavant, doncs, seguiu-me...
Economia i empresa
Disset pianos
La Mei es va comprometre per escrit a fer l’aportació econòmica a mesura que s’anessin complint els terminis, però la retiraria si es produïa un sol retard. Després de tants anys de negociar viatges i convencions amb empreses, sabia com eren de dures a l’hora d’exigir garanties. Ara li tocava a ella ser inflexible
La maleta sarda
Li havia fet veure la grandesa de les seves llacunes de coneixement sobre el món dels llibres antics i edicions rares, l’havia fet adonar-se d’una manera entre barroera i subtil, segons els dies, que despatxar-la seria per a ell un negoci poc menys que ruïnós.
El federal
És cert que les institucions han de garantir les llibertats dels ciutadans. Ara bé, hi ha una qüestió prèvia, i és que les institucions tampoc poden existir si els ciutadans no són lliures.
La febre d'or
Segons els temps, la guerra. La Borsa d’avui era el club d’ahir; els diners, la proclama. Si ell duia a terme el seu pla, tornaria a ésser l’home de Vilaniu, més segur que no pas esperant el sant adveniment d’en Sagasta, son capitost: l’època s’havia metal·litzat; la Borsa era la reina del món.
La drecera
No sé si el senyor va apujar el sou als pares, perquè ells no me’n parlaven mai d’aquestes coses, però jo crec que ho hauria d’haver fet. I no només per agrair-los allò d’en Noguera, sinó per tots els anys que els pares els havien cuidat l’hort i el jardí i la piscina i el xalet sencer, i els havien obert el llit i encès el foc i rentat i planxat la roba dels seus fills i per haver fet la plata, que a la mare li deixava les mans ben tacades [...]
Enginyeria
La Campana de vidre : res comença, res acaba
Malgrat ser una cosa tan recent i de connotacions tan revolucionàries, de seguida la informàtica adquirí estatus de clàssic. Per a ell l’ordinador deixà de ser una joguina màgica, il·lusionant i tot, i seria per sempre més un estri imprescindible de la vida pràctica. I això que encara no es parlava d’internet.
Enxarxats
Clica la icona i el text s’encongeix fins a quedar reduït a una petita teranyina. Veient l’aranya allà arrupideta al costat de la barracuda netejapantalles, el lloro de l’horòscop, el cargol bavejasentències i tota la fauna, es diu que ja no li ve d’una bestiola més a l’escriptori i, amb un sospir resignat, es força a centrar-se en la feina. Tot just comença a revisar el correu electrònic, quan un imperatiu truc d’artells li fa aixecar la vista cap a la porta i, sense temps de dir res, es troba en Tomàs Rull assegut al davant. Té pressa i va al gra: el Consell de Govern finalment ha donat llum verda a la nova plaça de professor titular i, per qüestió de paritat, han de posar dues dones al tribunal
Els Jardins de la malenconia : memòries
També podríem estendre’ns en un altre automatisme, que és pròpiament de la nostra època: la robòtica, esfera de coneixement inquietant, que és el de la rebel·lió de l’artifici, de la màquina dotada d’autonomia pensant i actuant.
La Laia va entrar a l’habitació fosca, il·luminada només per la brillantor intermitent de les pantalles. Al centre, un servidor massiu bategava amb la potència d’una màquina inconeguda. Els seus dits lliscaven ràpidament sobre el teclat mentre accedia als arxius encriptats. Una intel·ligència artificial, desenvolupada en secret, processava petabytes de dades a una velocitat inimaginable. De sobte, un missatge aparegué a la pantalla: “Error: Anomalia detectada”. Els batecs del cor de la Laia s’acceleraren. La IA havia descobert alguna cosa. Un secret amagat entre els algoritmes, una veritat perillosa que algú estava disposat a matar per mantenir oculta. Només tenia una oportunitat per desxifrar el misteri abans que ells la trobessin.
Humanitats
La passió segons Renée Vivien
[...] em sembla haver arribat a entendre què vol dir allò de barrejar indestriablement vida i literatura, viure la vida “literàriament”, potser millor, “poèticament”: cada gest, cada moment és una figura retòrica, i sistemàticament l’humil, limitat pobre significant sap que no està a l’altura del Significat escàpol [...]
Obra poètica completa ; Proses literàries
Ciència i poesia són, tanmateix, amor, car és l’amor qui fa entenedores les coses
“El nostre verb social”, dins Obra completa (1983)
Camí de llum
Maria tenia joia de veure horitzons; li semblava que entrava llum dintre la tortura que portava al pit i les cames que a penes la podien sostenir [...]. Pensava: “Quan estaré ben curada i ben forta he de viure immensament tot lo que ara he deixat de viure.”
Digues que m'estimes encara que sigui mentida : sobre el plaer solitari d'escriure i el vici compartit de llegir
Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix.
El carrer estret
On són les novel·les? Les novel·les no es troben més que en la imaginació dels novel·listes, els seus personatges són pures il·lusions del seu esperit, que els lectors confonen, per esperit de modèstia, amb ells mateixos. Un món actiu, actuant —de quina manera!—, però que no pot expressar-se, es troba explicat en les novel·les. Però l’acció de les novel·les és el secret dels qui les llegeixen.
Medicina i ciències de la vida
La dona veloç
Jo tenia catorze anys, i després quinze i setze, i encara que el pare havia caigut del pedestal feia temps, la nostra relació se sostenia pels seus relats de quiròfan, que eren vius i entusiastes, una mica com si el pare hagués sublimat l’eufòria que voldria haver sentit davant d’una òpera o d’un lied de Schubert i l’hagués invertit al quiròfan.
Els desperfectes
I ara què passarà amb el padrí Miquel, Marissa? Està mort, amor. Anirà sota terra en una caixa. Però el seu cos encara existeix. Efectivament. Es mou alguna cosa, dins el seu cos? El cor ja no li bombeja. Si el cor no funciona, les cèl·lules es queden sense oxigen i caput. Ara s’anirà apagant del tot. Llavors encara s’està morint, no menteixis. Per a nosaltres ja està mort, perquè ni parla ni pot sentir-nos. Hi ha molta gent que ni parla ni hi sent i no estan morts. Pèssim criteri.
“L’època dels perquès”, dins Els desperfectes (2021)
La punyalada
Una terrible fiblada sembla partir-me el cor; una sensació agudíssima, penetrant-me per entre dues costelles, invadí tot mon ser posant en vibració tots mos nervis, arribant al paroxisme del dolor a produir-me un esvaïment de cap fins a perdre el món de vista. Fou sols curts moments; al revenir-me, em trobava de peus a terra estontolat sobre la màrfega i sentia un doll de sang encesa que, lliscant-me pel cos avall, s’escorria per terra. Enmig del greu dolor que encara em doblegava, sentia una mena de sensació benfactora com la del malalt a qui el doctor, d’un cop de llanceta, ha rebentat un tumor ple de posterma. Aquesta sensació benfactora semblava afectar directament el cap, qual potència se m’aclaria com si despertés d’un pesat son
La pell freda
No m’escoltava. Era a les portes de la mort i el cap no em responia. Només se’m presentaven, absurdament, les imatges d’un somni antic i superflu. Però quan ja aixecava la destral, en Batís va patir un llampec d’intel·ligència, que il·luminava la seva expressió igual que un meteorit creua l’atmosfera. Encara amb l’arma alçada, em va mirar amb la felicitat d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.
L'aventura d'envellir
Ho comentava l’altre dia amb una octogenària, plàcidament assegudes a l’ombra d’un cedre del jardí. Ella no ho tenia clar i exclamà: “Si el cervell és el que mana, com diu vostè, m’agradaria saber qui mana el cervell. ¿No es pot equivocar a l’hora d’ordenar el que han de fer les cames, el budell gros, els pulmons o la llengua?”, i amb un gran sentit pràctic de la vida, l’eixerida coetània oposava als teoremes els enigmes no resolts de la quotidianitat dels vells... i dels joves.
Universitat
Homenots : primera serie
«Pompeu Fabra», llegia fa un moment, «és l’únic català a qui tots els catalans han obeït plenament. Ell és l’únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l’únic que a l’hora suprema haurà pogut dir: “Del meu treball, res no ha estat debades.”»
L'hereu
El cas era que, a l’hora de marxar, no havia trobat encara la seva vocació. Per ell no existien més que tres carreres. Calia ésser metge, advocat o enginyer. Ningú no s’havia preocupat de fer-li entendre que existien altres professions on l’activitat humana podia assolir honra i guanys.
La Passió segons Renée Vivien
¿La paraula escrita pot ser, simplement, aquesta altra memòria que perdura més que nosaltres i dona un xic de treva a la nostra mort?
Sabó de casa
La noia, originària d’un poble de la Franja de Ponent i més llesta que una fura, havia hagut de deixar els estudis per necessitats familiars. Era la gran de set germans, tots nois excepte ella, i això tenia un preu. El sou del seu pare, empleat a les mines de carbó del poble, no abastava per omplir tantes boques i, tot i que la xiqueta era una estudiant brillantíssima, es van veure obligats a enviar-la a servir a Barcelona. Relegada a la Ciutat Comtal, fent una feina que no era la que millor li esqueia, la Marisa, optimista de mena, no va abandonar mai el seu somni de fer una carrera i deia que allò de servir només ho faria una temporada.
Presentació
"Lletres i molècules": ciència, tecnologia i humanitats a la literatura catalana
"Lletres i molècules" és un projecte de la Càtedra Pompeu Fabra amb la col·laboració de la Biblioteca de la UPF i té com a objectiu promocionar la literatura i la llengua catalanes entre tota la comunitat universitària. La iniciativa consisteix en una col·lecció de punts de llibre, cadascun dels quals està dedicat a una de les àrees de coneixement de la UPF: comunicació, ciències polítiques i socials, dret, economia, enginyeria, humanitats, medicina i ciències de la vida, i traducció i ciències del llenguatge, a més de la universitat en general.
