Autoria: Hugues de La Porte i Antoine Vicent (impressors)
Any d'edició: 1551
En paper
Per ordre de l’emperador Justinià es publicà l’any 533 aquesta monumental recopilació de textos del dret romà (Pandectes). El text d’aquesta bella edició a dues tintes, impresa a Lió (França), indica “Ex Pandectis Florentinis recognitus”, que fa referència al manuscrit florentí de les Pandectes, de gran autoritat pel seu probable origen del segle VI i, per tant, corresponent a l’època justiniana. El text romà està emmarcat per les glosses dels juristes bolonyesos dels segles XIII i XIV.
Recull de textos jurídics catalans des del segle XII fins al XVI. El primer recull fou publicat el 1495. Aquesta edició fou realitzada a partir de l’autorització donada pel rei Felip II a les Corts de Montsó del 1585, i publicada entre 1588 i 1589. És el primer recull legislatiu que porta el títol de Constitucions i altres drets de Catalunya. El tercer i darrer recull fou publicat l’any 1704.
La primera edició de De Jure Belli ac Pacis es va publicar a París el 1625. És el primer tractat de dret internacional modern. Aquesta traducció francesa, publicada per Jean Barbeyrac amb nombroses notes del traductor, va tenir una gran difusió i va ser el text llegit i comentat pels autors de molts articles de l’Encyclopédie, entre ells Jean-Jacques Rousseau.
Edició suïssa de De Iure Belli ac Pacis, amb comentaris i notes de Heinrich Freiherr von Cocejii (1644-1719), professor de Dret Natural i de Gents de la Universitat de Frankfurt/Oder i coneguda autoritat del dret públic alemany, amb notes addicionals del seu fill, Samuel von Cocejii (1679-1755).
Suplement a la col·lecció de tractats internacionals publicada per G. W. Leibnitz (1646-1716) amb el títol Codex iuris gentium diplomaticus, Hannover 1693.
Conté un recull de textos amb els estatuts dels principals ordes nobiliaris dinàstics: orde de la Garrotera (Anglaterra), del Toisó d’Or (casa d’Àustria), de l’Esperit Sant (França), etc. Tractats de pau entre els sobirans europeus, privilegis i butlles papals. El prefaci és una síntesi de la filosofia política i jurídica de Leibnitz.
Samuel Pufendorf (1632-1694) publicà De iure naturae et gentium el 1672. Aquesta 5a edició holandesa, traduïda al francès, és una mostra del seu èxit i influència. Segueix el pensament de Grotius en fonamentar el dret de gents en la raó humana i, per tant, considera que no s’ha de limitar a les relacions entre les nacions cristianes i que hauria de regir les relacions entre tots els pobles.
És un resum de De iure naturae et gentium, traduït al francès per Jean Barbeyrac, que, com en aquesta obra, expressa el seu iusnaturalisme racionalista. Critica l’absolutisme i fonamenta l’ordre polític en un contracte social basat en dos pactes: un pacte d’unió, del qual deriva la societat civil, i un pacte de submissió, que té com a resultat l’Estat.
La primera versió d’aquesta obra és del 1676, amb el títol Mémoires touchant les Ambassadeurs et les Ministres publics. La seva edició en llegua francesa, els càrrecs diplomàtics de l’autor i les abundants referències a fets i situacions de la vida internacional van ser la causa del gran èxit d’aquest primer tractat de dret diplomàtic. L’autor hi tracta extensament la qüestió de la immunitat de jurisdicció dels representants diplomàtics.
Gabriel Bonnot de Mably (1709-1785) fa referència des del mateix títol al “dret públic europeu”, expressió utilitzada durant els segles XVIII i XIX com l’equivalent al dret internacional. Per mitjà de les guerres i dels tractats de pau es va constituir un ordre jurídic que actuà com un fre a les conquestes perquè l’objecte de les negociacions és “impedir” la guerra.
Obra publicada el 1758 i traduïda a l’espanyol a l’època de les Corts de Cadis del 1812. Aquesta obra influí en el moviment revolucionari francès de 1789 i fins i tot en els radicals de 1793. El traductor hi reflecteix el moment històric en el qual els espanyols van recuperar “los derechos que fueron presa de la iniquidad y los han restituído al pueblo que sabrá defenderlos con denuedo”, mentre descobreixen “francamente los límites a donde se extienden los deberes del ciudadano,”
Emer de Vattel (1714-1767), jurista, filòsof i diplomàtic suís, publicà aquesta obra el 1758. És el primer tractat de dret internacional en el sentit modern del terme, basat en la société des nations, i va ser el tractat de dret internacional més difós després del de Grotius. L’autor espanyol José Cadalso (1741-1782) va ironitzar sobre aquesta obra a la quarta lliçó de Los eruditos a la violeta (1772), en el qual va considerar els temes referents a la pau i a la guerra com "objeto de amena conversación” entre els qui pretenien passar per persones cultivades.
José de Olmeda y León (1740-1805), magistrat madrileny seguidor de Vattel en la sistemàtica d’aquests Elementos; però que simplifica i adapta l’exposició a la mentalitat més tradicional imperant a la societat espanyola de l’època.
Traducció de les Institutions de Rayneval (1736-1812), feta per Marcial Antonio López –professor de la Universitat de Salamanca, antic il·lustrat i membre del Col·legi d’Advocats de Madrid– i publicada “para uso de la juventud española”, amb notes del traductor. A la col·lecció de la donació n’hi ha un altre exemplar amb una traducció diferent de l'espanyol i publicat a París per Masson el 1825.
El jurista alemany Johann Gottlieb Heineccius (1681-1741), que va llatinitzar el cognom patern Heinecke, publicà el seu compendi Elementa iuris naturae et gentium el 1738. Va renovar els estudis jurídics i va difondre l’obra de Grotius i de Pufendorf. Per a ell, el dret de gents no és res més que el dret natural aplicable a les nacions. Aquests Elementos van ser una obra de referència quan a Espanya es va crear la primera Càtedra de Dret Natural i de Gents el 1776 als Reales Estudios de San Isidro de Madrid.
Fortunato Bartolomeo de Felice (1723-1789) fou un aristòcrata napolità, antic clergue, impressor i pedagog, difusor de l’esperit enciclopedista, refugiat a Suïssa. Aquests Elementos van ser publicats amb el títol de Leçons de droit de la nature et des gens (1769), i són un resum dels Principes de droit naturel et des gens (1749), de Jean-Jacques de Burlamaqui.
Col·lecció de tractats internacionals d’Espanya des del 1700 fins al 1843, amb valuoses notes de les respectives negociacions i comentaris de llurs textos. Alejandro del Cantillo justifica la seva col·lecció de tractats internacionals perquè “sin ella los abogados no pueden defender, ni los magistrados juzgar los repetidos negocios que se ventilan sobre fuero, extradiciones y otros actos privados de los súbditos extranjeros residentes o transeúntes en nuestro suelo.”
Antonio Riquelme y Gómez (1801-1879) va dividir aquesta obra en dos volums: el primer és un manual de dret internacional en temps de pau i de guerra, amb substitució de la denominació de drets de gents per dret internacional públic; el segon conté els tractats internacionals i lleis des del 1607 fins al 1846, citats al volum I.
Sisena versió d’aquesta obra, publicada inicialment el 1836 per l’internacionalista i diplomàtic nord-americà Henry Wheaton (1785-1848). Aquesta edició incorpora les darreres correccions fetes pel mateix Wheaton i conté una nota biogràfica de l’autor escrita per William Beach Lawrence. Els Elements of International Law van tenir una gran difusió amb traduccions i edicions fetes a la Xina (1864) i el Japó (1865), i que al segle xix, i que van suposar la introducció del dret internacional a l’Extrem Orient.
Johann Ludwig Klüber (1762-1837) va publicar el 1821 la primera edició d’Europäisches Völkerrecht. Es fonamenta en una abundant documentació i segueix la tradició grotiana entre el dret natural i el dret positiu. Introdueix la tesi dels drets absoluts dels estats (dret a la conservació, dret a la independència i dret a la igualtat). Conté com a suplement una Biblioteca selecta de dret de gents.
Autor proper al krausisme. Els seus Elementos són fonamentalment una història de les relacions internacionals i del dret de gents des dels seus orígens als pobles orientals fins al segle XIX. Considera que la història “se convierte en verdadera necesidad tratándose del derecho internacional.”
Jurista i diplomàtic argentí (1824-1906). El seu tractat va ser un dels més importants del segle XIX, i que no pas pels seus plantejaments tècnics pel material documental que conté. Va tenir múltiples edicions i va ser traduït al francès. Per fer front als abusos que patien els països americans per part de les grans potències, va promoure l’anomenada “clàusula Calvo”, segons la qual els inversors estrangers, abans de recórrer a la protecció diplomàtica de llurs estats, són obligats a presentar les seves reclamacions als tribunals dels països on han fet la seva inversió.
August Wilhelm Heffter (1796-1880) publicà la primera edició d’aquesta obra –Europäische Völkerrecht der Gegenwart– el 1844, i va ser objecte de diverses edicions posteriors. Fou el manual de dret internacional més difós a Alemanya durant el segle xix. L’edició espanyola està feta a partir de la traducció francesa de 1861. L’autor és moderadament positivista, i mostra una tècnica rigorosa, manllevada quasi sempre del dret privat.
Presentació
Aquest prestatge s'ha creat amb motiu de l'exposició organitzada per la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, segons la voluntat del professor Oriol Casanovas. L'objectiu és donar a conèixer obres de Dret que normalment són poc conegudes perquè es troben al fons de reserva de la biblioteca.
Data: maig 2024
Contingut: selecció d'obres donades pel professor Oriol Casanovas a la Biblioteca de la UPF, publicades abans del 1900. Aquesta selecció inclou llibres que són importants o significatius des del punt de vista bibliogràfic o científic.
Exposició presencial
Exposició: Selecció d'obres de la donació del professor Oriol Casanovas
Biblioteca/CRAI de la Ciutadella, del 13 al 31 de maig del 2024 Consulta la notícia